(Autor: Mark Twain. Traducció: Josep Carner)
La major part de les aventures consignades en aquest llibresucceïren de bo de bo; una o dues són experiments de la mevacollita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola.Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'unindividu: és una combinació de les característiques de tres nois quejo vaig conèixer; així és que pertany a l'orde arquitectòniccompost.
Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència,predominaven totes entre nois i esclaus de l'Oest en el períoded'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.
Encara que mon llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois inoies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones,perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòriaals adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren iparlaren, i en quínes singulars empreses s'esmerçaren de vegades.
L'AUTOR (Hartford, 1876).
-Tom!
Cap resposta.
-Tom!
Cap resposta.
-Què s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!
La vella senyora tirà per avall les seves ulleres i mirà per damuntelles al volt de la cambra. Després les tirà per amunt i sotjà sotad'elles. Poques vegades o mai no mirava a través d'elles per unacosa tan petita com és un noi, perquè les ulleres eren de cerimònia,i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei:igual hauria pogut veure a través d'un parell de tapadores d'estufa.Semblà un moment perplexa, i digué, no pas ferotgement, peròtanmateix en veu prou alta perquè el parament de la cambra lasentís:
-Bé, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us…
No acabà la frase, perquè en aquell moment estava decantant-se ifurgant sota el llit amb l'escombra: així és que necessitava alè peral ritme de les furgades. No desenterrà cap cosa sinó el gat.
-Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!
Se n'anà cap a la porta oberta i s'hi aturà, i sotjà entre elsemparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituïen el jardí.Res de Tom. Així és que ella féu força per alçar la veu fins al grauexigit per la distància, i cridà:
-O-o-o Tom!
Sentí una fressa lleu al darrera, i es girà a temps per a agafar unpetit minyó per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.
-Té! Hauria hagut de pensar en aquest recambró. Què hi féieu, aquídins?
-Res.
-Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Què és, aquestabrutor?
-No ho sé, tia.
-Bé, jo sí, que ho sé. És melmelada: vet aquí el que és. Us he ditquaranta vegades que si no deixàveu la melmelada tranquila usllevaria la pell. Deu-me aquell fuet.
El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.
-Ui! Mireu al darrera vostre, tia!
La vella senyora es girà arremolinadament, i arrabassà les faldillescap enfora de l'amenaça; i el minyó fugí tot seguit, s'enfilà damuntel clos d'altes estaques, i desaparegué a l'altra banda. La tiaPolly romangué sorpresa un moment i en acabat esclatá en una dolçarialla.
-Diastre de noi! Mireu's que és prou, que jo mai pugui escarmentar!No m'ha fet prou martingales, perquè ara m'emprengui de sotjar-lo?Però un vell ximple és el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprèncap tr